El Dol : El dolor de la pérdua
Aquí estem de nou per parlar d’un tema dolorós i trist, de vegades tabú: la mort. En aquest cas parlarem de duel en relació a la mort d’un ser estimat però en altres entrades us explicaré com aquest fenomen es realitza també amb qualsevol tipus de pèrdua variant intensitat.
Per parlar de pèrdua és molt necessari parlar primer d’inclinació. Un dels autors que més i millor han parlat d’això és J.Bowlby amb la seva famosa teoria de la inclinació. A grans trets podem dir que la inclinació és establir forts llaços emocionals amb altres persones per cobrir les necessitats de seguretat i protecció. al mateix temps són una manera d’entendre les fortes reaccions emocionals que es produeixen quan aquests llaços es veuen amenaçats o es trenquen.
Una idea bàsica sobre la pèrdua d’un ser estimat és que psicològicament el dolor és igual a ferir-se o cremar-se greument en el plànol fisiològic. Llavors el procés de duel seria el procés de curació i la reestructuració de les emocions i la nova situació.
Dividim el dol en quatre fases:
1. Acceptar la realitat de la pèrdua
2. Treballar les emocions i el dolor d’aquesta pèrdua
3. Adaptar-se a un mitjà en el qual el mort està absent
4. Recol•locar emocionalment al mort i continuar vivint
Evidentment són tasques costoses i dures on la persona ha de realitzar un gran treball per tornar-se a equilibrar. De vegades amb ajuda d’un terapeuta i altres vegades no. Però cura no anar a un terapeuta en aquesta etapa vital perquè tapem aquest dolor i seguim avanci no significa en cap cas haver desenvolupat el duel amb èxit. I llavors si amb tota certesa en algun moment de la vida ens sortirà com alguna cosa molt pitjor de treballar.
Durant la tasca un, ens trobem a persones en una clara fase de negació de la pèrdua. En una lluita constant amb la realitat. És important que aquesta lluita vaig canviar la trajectòria i batalli contra la negació perquè el primer pas per sanar és esfondrar-se potser però enfrontar la realitat de la marxa d’aquesta persona. Ajuden molt en aquesta tasca els rituals, com l’enterrament per fer-nos conscients i generar el comiat. Fins i tot el mateix sistema cognitiu ens intenta equilibrar, quan somiem amb el mort i en despertar valorem el contrast amb la realitat.
En relació a la fase dos hem de reconèixer primer aquest dolor, físic, emocional, cognitiu… i posar-ho davant per treballar-ho. Aquí parlem de l’alleujament, de plorar, d’enfadar-se… i cura perquè aquí ens trobem amb una cultura, (la nostra) que impedeix moltes vegades aquesta tasca.
La impedeixen perquè els és molest i els incomoda el plor, l’expressió de dolor, i utilitzen frases, com “no ploris”, “tot pansa”… està mal vist abandonar-se al dolor i realitzen una contenció de vegades inadequada. En aquesta tasca també trobem persones que bloquegen el dolor, els sentiments, idealitzen al mort i es poden abocar a algun tipus d’addicció com l’alcohol, les drogues…algunes persones que no estan disposades a experimentar el dolor busquen una cura geogràfica, canviant el seu entorn sent l’oposat a desbloquejar emocions.
Bowlby, exposa “abans o després aquells que eviten tot duel conscient, sofreixen un col•lapse. Habitualment amb alguna forma de depressió.»
En la fase tres, ens trobem amb el canvi, amb la reorganització del rol a causa de l’absència del mort. Cal assumir i enfrontar-se als reptes de la vida sense aquesta persona i sense les funcions que aquesta persona cobria. Un exemple seria en la pèrdua de la parella, on també es pot perdre a la parella sexual, al company, al que portava els comptes, al cuidador i educador dels fills… Llavors la persona que sobreviu no és conscient de tots els rols que queden buits i que ha de suplir. El problema que ens trobem aquí és que quan la persona ha d’enfrontar-se a tots aquests rols buits i no arriba, es pot sentir inadequat, inútil que poden minvar l’autoestima. És probable que aquí també comencem a qüestionar-nos creences, valors, el sentit de la vida… Això s’ha de torna a col•locar amb molta cura per no caure en una lluita amb un mateix i estancar el dol.
I finalment en la fase quatre, acceptem no renunciar mai al mort però si tornar-lo a col•locar dins nostre, donar-li el seu lloc. No mantenir la inclinació del passat, és una tasca molt difícil on se sofreix molt però molt necessària. Hem de col•locar al mort en un racó on puguem sempre accedir a ell/ella i compartir moments importants però seguir caminant.
El dol s’acaba quan es pensa en la persona morta sense dolor, encara que hi hagi malenconia i tristesa. Així pots invertir les teves emocions en la vida i en els vius.
One comment