‘Cadascú es taxa lliurement en alt o baix preu, i ningú val sinó el que es fa valer, taxa’t, doncs, com a lliure o com a esclau : això depèn de tu’. EPÍCTETO

Seguint la línia de l’entrada anterior m’agradaria exposar algunes idees sobre l’amor de parella, amor romàntic… i sobre els límits que necessita per funcionar. Basant-me en idees del llibre ‘Els límits de l’amor’ de Walter Riso, us explicaré la importància del que l’amor sigui sa, que no ens emmalalteixi, ens faci addictes i autodestructius.

‘Faria qualsevol cosa per tu’ , ‘ Et t’estimaré sempre’, ‘Sacrifici i amor van de la mà’, ‘morir d’amor’, ‘Viu per a tu’, ‘La meva felicitat és la teva felicitat’, ‘En l’amor tot val’ ‘L’amor ho justifica tot’…

Fent una petita reflexió raonada, ens faria pensar que aquestes frases són idees irracionals, insanes i falses. Però qui no les ha dit alguna vegada, o les ha sentit, i qui pot dir que no són el diàleg bàsic de qualsevol pel•lícula o llibre d’amor. Doncs sí és la base de l’amor de parella que ens inculquen des de petits, el que veiem al cinema, llegim en els llibres, i fantasiem d’adolescents (i no tan adolescents..).

Com diu W.Riso, si l’amor ho justifica tot, estaria per sobre dels drets humans, la justícia i l’ètica. El mite que l’amor no té límits ha fet que infinitat de persones estableixin relacions nocives i irracionals.

Fins a on seria sa estimar llavors?, bé, el límit ho hauria de definir la teva integritat, la teva dignitat i la teva felicitat. Exemples que sobrepassarien els límits, estimar encara que ja no t’estimin, estimar quan no deixen que et desenvolupis com a persona o com a professional, estimar quan vulneren els teus principis o valors…

És la base no deixar de ser un o una mateixa per estimar a una altra persona, el poder en una relació no ho té el més fort, ho té la persona que necessita menys de l’altre.

Perquè estimen si no ens estimen?

Que difícil és acceptar que no ens estimen, però mendicar amor és una acció completament autodestructiva, perquè està en joc la teva pròpia persona i si l’altra persona està disposada a donar-te almoina és que amb seguretat no et mereix. El teu amor no és negociable, i la insatisfacció diària del desamor mai et portaran a ser feliç. Ningú t’estimarà perquè tu l’estimis, necessitis o exigeixis que t’estimin, i quan no t’estimen el millor és anar-se.

Perquè l’amor de parella ha d’impedir que et realitzis com a professional o persona?

La repressió sempre és enemiga de la felicitat, les teves aficions, la teva professió, els teus gustos, els teus somnis, els teus projectes de vida, aquestes coses fan que et desenvolupis i gens ha d’impedir això. L’amor mai ha de castrar les teves motivacions. Comparteix-les, deixals-hi un espai privat… però no les perdis o les mutilis.

Sobrepasses clarament els límits de l’amor, si deixes que la teva parella s’aprofiti de tu, t’utilitzi, o t’exploti d’alguna manera.

Finalment a manera de curiositat, i per tenir-ho en compte sense que sigui dogma, W.*Riso exposa tres símptomes per reflexionar el mal funcionament de la parella:

– Comences a envejar a altres parelles

– S’activa el record de vells amors

– i entra el dubte M’hauré enamorat de la persona equivocada?