Abans d’exposar el TLP: Trastorno Límit de la Personalitat, m’agradaria fer una petita revisió que és un trastorn de la personalitat. Els trastorns de la personalitat constitueixen un dels grups diagnòstics més controvertits avui dia. Encara hi ha moltes coses per saber sobre el seu desenvolupament, sobre el seu inici i sobre el seu tractament.
Començarem primer per dir que significa la paraula personalitat, és un constructe psicològic que es refereix a un conjunt dinàmic de característiques psíquiques d’una persona, a l’organització interior que determina que els individus actuïn de manera diferent davant una circumstància. El concepte pot definir-se també com el patró d’actituds, pensaments, sentiments i repertori conductual que caracteritza a una persona i que té una certa persistència i estabilitat al llarg la seva vida, de manera tal que les manifestacions d’aquest patró en les diferents situacions posseeix algun grau de predictibilitat.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Personalitat

Com veieu segons la definició de personalitat, un trastorn que tingui a veure amb aquest constructe ja ens diu que serà complicat, ja que tendirà a ser estable al llarg de la vida, i podrà variar en funció de la persona que ho desenvolupi i de les variables de l’entorn a les quals estigui sotmesa. Partint d’aquí podem dir que els trastorns de personalitat presenten uns esquemes bàsics, tendeixen a ser desadaptatius per a la persona en el seu entorn, precedeixen d’unes bases molt rígids pel que són molt resistents al canvi.
La personalitat és “alguna cosa” que es crea mitjançant una sèrie d’aprenentatges, de conductes repetides, de la pròpia genètica… que es manté relativament estable al llarg de la vida. Si en ella es deslliga un trastorn tendirà a evolucionar de la mateixa manera, estabilitzant-se i cronificant-se. De manera que el tractament és molt més llarg i difícil.

El TLP es troba en el grup B dels TP, dividits en el DSM-IV ((Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) que equival a la categoria de personalitat dramàtica i impulsiva.
La base d’aquest trastorn és la inestabilitat, en tot i per a tot. Està inestabilitat es construeix a través del pànic real a un abandó real o imaginari. Per tant passen la major part del temps i gasten gairebé totes les seves forces a evitar aquests abandonaments. Utilitzen tots els recursos dels quals posseeixen, manipulació sentimental, intents de suïcidi, ira, ràbia… Cada vegada que se senten abandonats ja sigui real o no disminueix la seva autoestima, es modifica la seva autoimatge, es produeixen canvis bruscs en la seva afectivitat, el seu comportament, i la seva cognició.
Aquestes persones entenen que l’abandó implica que són “males” persones i posa de manifest la seva necessitat de dependència i la seva intolerància a la independència. Per aquesta raó presenten relacions inestables però molt intenses. Idealitzen al màxim a les persones al principi per després decebre’s a l’extrem. Se senten constantment decebudes. Canvien constantment i de manera brusca de treball, d’amistats, d’estudis, i fins i tot de valors, aspiracions, opinions…

Actuen de manera altament impulsiva, com a mínim en un parell d’àrees significatives i bastant perilloses per a elles: Diners, Sexe, Drogues, Menjar… Com el patró de la seva personalitat és la inestabilitat aquesta també es mostra en el seu estat d’ànim, molt variable i molt sensible als canvis de l’entorn. Moltes vegades tenen la sensació d’un avorriment extrem que les porta a buscar noves experiències de manera impulsiva.

A causa d’aquesta por extrema a l’abandonament tant real com a imaginari, tendeixen una marcada tendència al psicotisme ideant històries que de vegades poc tenen a veure amb la realitat.

Potser això és tot el que es veu, però la base real d’aquest trastorn, d’aquesta inestabilitat, d’aquesta por extrema a l’abandó, seria el gran dolor emocional de vegades incontenible que presenten aquestes persones. Exposen una sensació interna de buit que sovint les envaeix i no poden contenir tant dolor, tanta por…

Algunes de les conductes que utilitzen per pal•liar aquest dolor és exposar el seu cos a altres dolors en el plànol físic i així no sentir per uns moments aquesta sensació de dolor psíquic. Existeix un gran repertori de conductes autolesives: corts, hematomes, cremades, cops en el cap, mossegar-se…i un índex gens menyspreable de suïcidis consumats.

Hi ha una sèrie de tractaments psicològics que funcionen però el tractament és llarg, i es necessita de molta paciència doncs aquests pacients tenen tendència a fer-se dependents del terapeuta i s’ha de realitzar un tractament concret i de vegades durador en el temps per valorar resultats.

Es poden donar associats altres trastorns de la personalitat, i del estat de l’ànim. I també hi ha correlació amb trastorns alimentosos com el cas de la Bulímia.

Recordeu que sempre que parlem de trastorns parlem de l’extrem, es pot tenir una personalitat amb tendència a límit però no ser un trastorn.