Els resultats de l’esportista dependran en gran manera de la seva seguretat i confiança. Els “millors” es fixen més en les seves fortaleses que en aquells aspectes que poden perjudicar-los.

Aquesta actitud vindrà condicionada per una sèrie de factors:

– Locus de control intern aquells que assumeixen la seva responsabilitat tant quan els resultats són bons, com quan no ho són. Això els permet prendre consciència de les causes i planificar les accions per corregir-les. Si assumeixo que el resultat depèn de mi, puc repetir-ho quan convingui.

– Motivació d’assoliment l’objectiu és el de dominar una tasca, ser expert, perfeccionar la tècnica. Amb l’única meta de el “treball ben fet”. La motivació d’assoliment ens pot acompanyar durant tota la vida i en totes les àrees (no només en l’esport) mentre que la competitivitat pura només té sentit sobre la base d’un resultat i el seu premi sol ser el reconeixement de tercers i això no sempre depèn de nosaltres.

– Objectius:

– Ben definits i mesurables, que depenguin del meu (és més recomanable com a objectiu córrer a 4′ el km, en lloc de marcar-me l’arribar entre els 75 primers, ja que no tinc control sobre l’acompliment, el nom, etc… de la resta d’inscrits).

– Realitzables, si compleixo el meu pla d’entrenament i m’esforço durant la competició haig de poder aconseguir-ho.

– Motivadors, si l’objectiu és fàcil perd tota la seva eficàcia, ha de ser un repte atractiu i que suposi superació.

És per tot això que la diferència entre un bon esportista i un de genial la trobem en el cap.

Xavier Savin Vallvé

Psicòleg nº col. 18109