La respiració en condicions normals es realitza per via nasal. És aquella en la qual l’aire entra pel nas amb un tancament de la boca, originant-se així una pressió negativa entre la llengua i el paladar dur al moment de la inspiració; la llengua s’eleva i es projecta contra el paladar, exercint un estimulo positiu per al seu desenvolupament i té la funció d’escalfament i filtrat de l’aire que respirem. La respiració bucal o oral es considera una alteració causada per les dificultats que es poden presentar en les vies aèries superiors i en la qual la llengua se situa en una posició descendent per permetre l’entrada de l’aire. Aquí desapareixen la funció d’escalfament i filtrat. A més, provoca tot un seguit de canvis facials, cranials, dentals, posturals i fisiològics.

Els respiradors bucals es poden dividir en dos grups, els quals presenten etiologies diverses.

Veritables respiradors bucals.  Com a conseqüència d’obstruccions funcionals, mal hàbit respiratori, i hiperlaxitud lligamentosa.

En les obstruccions funcionals es troben: alteracions a nivell dels narius, desviacions d’envà, hipertròfia de cornetes, secrecions nasals abundants, hipertròfia d’adenoides, atresia o estenosis de coanas, hipertròfia severa d’amígdales, rinitis al·lèrgica, processos inflamatoris (infeccions), tumors, pòlips, etc.

Els respiradors bucals per mal hàbit respiratori, són majoritàriament pacients que en van tenir algun factor obstructiu com deglució atípica, interposició lingual, succió del polze i/o xumet, que van condicionar aquest tipus de respiració, i que encara havent-se eliminat aquest factor han mantingut en el temps aquest tipus de respiració.

A més existeixen pacients que presenten hiperlaxitud lligamentosa. És a dir, que tenen gran capacitat per flexionar les seves articulacions. Freqüentment tenen problemes de peus plans, alteracions en la posició de la columna i genolls i la mandíbula inferior tendeix a caure i obre la boca en estat de repòs, això últim pot afavorir una respiració bucal.

Falsos respiradors bucals. Són els que tenen la boca oberta, no obstant això respiren pel nas. Molts d’ells presenten interposició lingual o s’aprecia la boca oberta amb la llengua recolzada sobre el paladar dur, en tots dos casos són nens que tenen la boca entreoberta; però no respiren per la boca perquè està obstruïda la respiració per la posició lingual.

Signes d’Alerta:

Canvis Facials: Augment del terç facial inferior, cara estreta i llarga, ulleres profundes, ulls caiguts, boca oberta, incompetència labial, narius estrets o segellades, galtes flàcides, llavis esquerdats i ressecs, pell pàl·lida, entre uns altres.

Canvis bucals: mossegada oberta anterior amb o sense interposició lingual, mossegada croada posterior uni o bilateral, llengua en posició baixa i hipotònica, arcada superior en forma triangular, hàbits secundaris com deglució atípica o succió labial que agreugen la posició dels incisius, retrognatisme del maxil·lar inferior, etc.

Canvis a nivell esquelètic: Enfonsament de l’estèrnum «Pectus escavatum» i «Escàpules alades» (en forma d’ales), cifosis, lordosis lumbar, peus cap a endins…
 

Canvis fisiològics: Roncs, apnees del somni, hipoacusies.
 

Canvis psicosocials: Pot produir-se trastorns intel·lectuals per la baixa oxigenación cerebral, cansament crònic, disminució de la concentració i de l’activitat voluntària.

El SDB s’ha de treballar i abordar interdisciplinariament per poder resoldre el problema. És necessària la participació indiscutible d’un otorrinolaringòleg amb la finalitat d’esclarir què tipus de respirador bucal és, així com les possibles etiologies de l’obstrucció de la funció respiratòria. La intervenció d’un ortodoncista també pot ser requerida en alguns casos.

Funció del logopeda en SDB

Com a logopedes hem de treballar la higiene nasal; com sonar-se el nas, millorar la qualitat del bufo nasal, etc. Realitzar exercicis respiratoris per poder implantar i ensenyar la correcta tècnica respiratòria; aconseguir una postura adequada, augmentar l’elasticitat a la zona costodiafragmàtica, aconseguir una respiració automàtica de tipus diafragmàtic-abdominal i la manera respiratòria nasal-nasal. Restablir el to muscular i la mobilitat dels òrgans fonoarticulatoris amb praxies de llengua, llavis i mandíbula i establir un patró deglutori correcte en aquells casos en què sigui necessari.

Es recomana que els nens amb SDB iniciïn l’aprenentatge de les funcions orofacials sobre els 4 anys. Recordeu que per a això, ja ha d’haver-se realitzat l’avaluació amb el otorrinolaringòleg perquè serà aquest qui doni el diagnòstic i el tractament.

EVA LÓPEZ

Logopeda