Un dia, sense esperar, comuniquen al pare de família que està malalt, li han diagnosticat un càncer. Un dels pilars de la família trontolla i amb ell la família sencera. Apareixen els perquès, els com… tot envoltat d’una boira difícil d’entendre i sobretot d’assimilar. S’inicia un camí desconegut i sobretot un camí on la por aflora de manera ràpida i descontrolada. Els metges guien els passos que cal fer, per on, com fer-los… informen, orienten i comuniquen resultats… Ara bé, que passa al tornar a casa, afrontant dia a dia aquest nou repte? I l’entorn com reacciona? I el pare com actua?

Cal iniciar un trajecte complicat i nou on les notícies cal assimilar-les a poc a poc, moment a moment. Tot s’ha de recol·locar de nou, si més no, durant el temps on el pare necessita el temps per afrontar la malaltia. La mare, els fills, els pares, els amics, etc. hauran d’exercir papers que fins el moment no feien o tenien aparcats per ajudar al benestar del pare i d’ells mateixos.

És una etapa on cal prendre moltes decisions, però hi ha que són més difícils que d’ altres per la repercusió que tenen a terceres persones. Una d’aquestes és la comunicació als fills de la malaltia del pare.
Inicialment els pares creuen que ometre aquesta informació és en benefici pels seus fills. Cal dir que cada família és un món però l’omissió no resulta ser la millor manera de gestionar un problema que durant un temps estarà molt present en la vida d’aquella família.

Segurament al principi sorgiran moltes pors, dubtes, idees, etc. de com enfocar-ho, on dir-ho, com fer-ho, és normal. Els pares estàn afrontant un moment decisiu per ells com a persones i com a parella. Gestionar les emocions des d’aquesta òptica és més dificultós. Ara bé, els mateixos fills donen pistes de com fer-ho i de qué volen saber. Escoltar-los ajudarà!
Hi ha factors que influiran per com comunicar la notícia als fills, l’edat, la personalitat del fill/a, anteriors situacions viscudes, entorn familiar, etc. Quan són petits les notícies que cal donar són senzilles, planeres i deixant espai a que preguntin per contestar allò que demanen. És important observar com es va desenvolupant el nen en aquest temps sol·licitant suport de l’escola per detectar qualsevol problema que pugui aparèixer. A partir dels 7-8 anys poden entendre més conceptes de la vida, de la salut i de la malaltia, i, per tant, la notícia pot ser una mica més detallada,les seves preguntes seràn més concretes. A partir de l’adolescència cal tenir present que els nois i noies es troben en un moment de canvis personals, socials, físics, etc on qualsevol altre possible canvi els pot repercutir molt més. Ara bé, no per això se’ls pot separar del què està succeint a la família i no fer-los partícips. Segurament hauràn de començar a tenir noves responsabilitats pel benestar familiar que fins al moment no calia. La seva manera de comunicar-se serà diferent, però receptiva. Cal trobar la manera que aquell adolescent ho entengui i s’adapti.

En qualsevol etapa és molt important el suport de l’escola, de la resta de familiars, dels amics, per poder contenir en qualsevol moment neguits que aquell nen, nena, noi o noia puguin tenir i que poder no són capaços d’expressar a la família.
És important trobar el moment de fer-ho i sobretot, l’estat anímic del comunicador. És millor sentir-se tranquil, conscient del que podran preguntar, i sobretot preparat a qualsevol pregunta que en qualsevol etapa del desenvolupament del nen pot ser-li d’interès és important.
Els fills viuen el concepte de viure de manera diferent a un adult, més planer, més senzill però no per això gens banal.
La comunicació amb ells és també un pas endavant per l’afrontament de la malaltia pel pare i de la família. És un gran pes que cal treure el més aviat possible per així poder, entre tots iniciar i acceptar aquest nou repte que la vida ha posat al davant i que junts serà més fàcil d’assumir. La informació ha de tenir un caire esperançador, sempre que es pugui.
Riure, plorar, treure dubtes, és part de la nostra vida i en situacions complicades és encara més necessari per aprendre els uns dels altres.

Montse Guimerà

Psicòloga formada en Psicooncologia.