Els esportistes també poden patir trastorns, independentment a la seva activitat esportiva com podria ser un esportista amb trastorn de personalitat o depressió, així com relacionats amb la seva pràctica, com podrien ser trastorns d’alimentació o somatitzacions.

L’evitació, es converteix en un mecanisme patològic quan l’esportista eludeix compromisos esportius o abandona l’esport, motivats per lesions (que tampoc s’esforcen per recuperar), malestar o alguna altra excusa de pes, és a dir, excuses acceptables, que els permeten encobrir estats d’ansietat i estrès elevats.

Aquests mecanismes els fa encara més vulnerables afectant l’autoestima i la inseguretat. Si bé s’utilitza la fuita al no disposar de recursos per tolerar l’adversitat, es reforça i consolida aquest comportament que no permet adquirir nous mitjans per controlar i superar la situació. Això fa que l’esportista entri en una dinàmica on el seu funcionament esportiu deixa de ser normal i per tant la seva carrera es va deteriorant.

L’evitació pot arribar al raonament, convencent-se a si mateix amb arguments que oculten la sensació de fracàs (per exemple, “ja he donat tot el que havia de donar, ara és moment per donar pas a gent més jove” o “aquest no és el meu futur, haig de centrar-me en altres coses”) o ignorant tot allò que pugui posar en joc la seva autoestima (com no donar-li importància), però en cas contrari, la deterioració pot arribar a generalitzar-se a altres àmbits de la seva vida, la qual cosa provocarà que sigui més vulnerable a sofrir trastorns psicopatològics com per exemple depressió o ansietat.

És interessant poder comprendre l’entorn, la motivació i el significat que l’esport té per a aquesta persona, les seves habilitats reals i recursos disponibles, per ajustar al màxim les expectatives sobre el rendiment, tant de l’esportista, com dels entrenadors i familiars.

Com prevenir-ho?

• Fomentar una adequada recuperació del desgast físic i psicològic, ja que l’esgotament és una de les variables que provoca, no només una baixada en el rendiment i risc de lesió, sinó que aquestes poden ser degudes a l’estrès, ansietat, símptomes depressius, etc.
• Fer una bona planificació de la temporada, amb els seus períodes d’entrenament, competicions i descansos. Sovint es infravaloren les pauses, dies i períodes de descans, sense tenir en compte que de vegades “menys és més”, i la recuperació és una part fonamental de l’entrenament.
• Aprendre a utilitzar tècniques de relaxació (respiració, Relaxació muscular progressiva o unes altres) que ajudin a reduir tensió i millorar la qualitat i hores del somni. Les tècniques de relaxació solen usar-se quan hi ha problemes d’estrès, oblidant el seu gran paper com a hàbit (potser diari) a manera de prevenció.
• Desconnectar mitjançant altres tècniques cognitives, com per exemple la parada del pensament, davant temes relacionats amb la seva activitat esportiva, per donar pas a altres pensaments i activitats.

Els trastorns psicopatològics poden prevenir-se i tractar-se mitjançant el control de tot allò que pot afectar a l’esportista i pot augmentar la seva vulnerabilitat

• Enfortir la motivació bàsica i quotidiana: serà important tenir una orientació cap a la tasca en gran manera, és a dir, centrar-se a dominar la tècnica o activitat, fixar-se en petits assoliments i superació personals, que ens donaran major satisfacció davant el que estem fent (per exemple marcar-se petits objectius relacionats amb la cadència de pedaleig, que aniran augmentant la seva complexitat progressivament).
• Controlar l’estrès. A més de practicar tècniques de relaxació, podrem gestionar l’estrès modificant creences rígides (per exemple “haig de”), modificant variables de l’ambient (gestionar possibles temes relacionats amb el públic, RRSS, mitjans de comunicació, horaris, desplaçaments, etc.), modificant l’estil d’afrontament, per exemple fent una reinterpretació positiva de les situacions o centrant-se en la solució del problema (interpretant els canvis i dificultats com a oportunitats i reptes), millorant els suports, i entrenant en habilitats com per exemple la comunicació positiva o l’assertivitat, que ens permetrà saber rebutjar i no saturar-nos de coses prescindibles, així com poder expressar-nos amb claredat sobre les nostres sensacions, pensaments o dubtes i emocions. Alguna cosa fonamental sobretot a l’hora de comunicar-se, per exemple amb l’entrenador.
• Enfortir l’autoconfiança. Poder sentir que controlem en gran manera la situació/activitats ens permetrà tenir més seguretat i confiança, que si atribuïm tot a la sort o tenim la sensació de no dominar gens. Això es pot desenvolupar mitjançant el plantejament d’objectius de realització, Un sistema per avaluar el rendiment de manera objectiva, fomentar experiències d’èxit i fracàs controlats, buscant activitats on el domini asseguri un bon resultat, així com experimentar situacions de les quals aprendre i realitzar una crítica constructiva.
• Planificar la competició, treballant prèviament un pla sobre possibles adversitats i solucions que poden ocórrer (permetent prevenir i actuar amb confiança, ja que deixa visibles tots els recursos i alternatives disponibles), fins i tot assajant l’activitat en simulació de les condicions de competició (provocant major estrès amb públic o un marcador advers)

El teu rendiment no mesura el teu valor personal

• Protegir l’autoestima. Evita vincular el rendiment esportiu al valor personal, és a dir, perdre no significa no ser bo, o no aconseguir determinat moviment ni significa ser un desastre i no valdre per res. Una altra forma, no menys important, serà enfortir la seva autoestima en altres àrees no esportives (ressaltant les seves fortaleses com a persona, així com en els estudis, oci, treball, etc.)
• Dominar estratègies de afrontament, tal com l’exposat anteriorment, disposar d’un bon repertori d’estratègies de afrontament serà clau per a la prevenció de psicopatologies. Poder suportar la pressió a través d’una visió positiva i dirigida cap a la solució de problemes, conèixer, expressar i regular emocions (treballar la Intel·ligència emocional), ser assertiu, saber utilitzar tècniques de respiració en moments oportuns, etc.
• Controlar habilitats per a la solució de problemes específics, que poden interferir directament amb l’activitat com poden ser la fatiga i sobrecàrrega d’horaris-desplaçaments-activitats (esportives i no esportives), el control del pes, dificultat per relacionar-se o males relacions, mals hàbits, etc. Per exemple serà adequat treballar la planificació i organització, l’adquisició d’hàbits de vida saludables, entrenar l’autocontrol o de nou l’assertivitat i comunicació (habilitats socials).
• Tenir un estil flexible i obert de comportament cognitiu, és a dir, tractar d’eliminar pensaments i creences rígides que porten a interpretacions errònies i pessimistes. Mitjançant la reestructuració cognitiva o un treball basat en evidències, habilitats socials que permetin preguntar i plantejar dubtes abans de fer una interpretació esbiaixada, així com la cerca del repte i oportunitats davant les dificultats.

Qui pot ajudar?

Psicòleg clínic i esportiu podrien ser la mateixa persona, però és fonamental tenir en compte que, per tractar un trastorn psicopatològic, el psicòleg ha d’estar especialitzat en la matèria.
Com a tal, el rol del psicòleg esportiu, seria treballar sobre el rendiment esportiu, i en relació amb els trastorns psicopatològics treballar des de la prevenció i la seva detecció. La prevenció es realitzarà a través de la gestió de l’estrès i l’ansietat, controlant la pressió esportiva, l’afectació emocional de les lesions, la planificació del calendari i temps de entrenaments-descansos, treballant l’autoestima, així com diferents habilitats comentades anteriorment que permetin un bon desenvolupament tant esportiu com a personal.

Quan el cas és derivat a un psicòleg clínic, serà important avaluar la possibilitat de fer un treball conjunt, sent fonamental la comunicació entre tots dos per seguir una mateixa línia de treball. Per exemple, mentre el psicòleg clínic treballa la auto-imatge de l’esportista en un cas de trastorn alimentari, el psicòleg esportiu pot treballar amb la prevenció de la pressió esportiva.

En altres casos, donada la situació, serà adequat que el mateix psicòleg esportiu intervingui sobre determinats trastorns, sempre que aquests no sobrepassin les seves competències, amb tal de facilitar l’accés de l’esportista a la intervenció, reduint costos i complexitat logística (horaris/desplaçaments).

RAQUEL DEL ÁGUILA

Psicòloga especialitzada en esport i coach Nº Col. 20020