El nostre Secret

Després d’un temps junts, gaudint-nos decidim que volem tenir un/a fill/a. Que il·lusió, noms, expectatives, projectes, decoracions,…comencem intensament amb moltes ganes i encara sabent que això no es programa del tot.

Bé…potser seria bonic que naixés al maig o al juny… o al setembre i així ajuntem les vacances i la baixa… i van passant els mesos. Primer, bé tampoc he controlat molt quan estic ovulant, bé aquest més no hem pogut tenir relacions en l’ovulació, bé aquest mes és que estava amb grip,…

I pot ser que passin els anys, o més i més mesos que fan que l’ànim descendeixi en picat, que les relacions sexuals es converteixin en alguna cosa molt diferent, pautat i amb una fi molt determinada.

En tot aquest temps l’entorn no deixa de preguntar si volem tenir fills, que quan els tindrem, que ens fem majors, que el temps no deixa de passar…

El que va començar com una il·lusió s’està convertint de vegades en una càrrega.

I decidim començar a fer-nos proves, algunes incomodes, altres doloroses, altres desesperantes. Comencen els pensaments, sóc jo la responsable, ets tu, som els dos. La culpa, el dubte, la por, l’esgotament…

Següent etapa, decidim, o decideixo o decideixes començar un tractament de fertilitat.

El tractament inicia amb un frenat ovàric per després estimular-los de forma controlada (fàrmacs per parar) psicològicament una contradicció injeccions, dolor, perquè els ovaris parin. Si amb una fi positiva però….

Després ja iniciem la fase d’estimulació ovàrica en la qual poden aparèixer dificultats moltes vegades no expressades anteriorment per l’equip mèdic que poden portar a cancel·lar el tractament amb el seu conseqüent nivell altíssim de frustració personal. ( Com si la que no val sigui ella)

Si tot va bé, és el punt del tractament on l’esperança i l’optimisme superen o poden superar totes les barreres. Quan s’extreuen els ovòcits, es realitza la fecundació in vitro i es fa la transferència d’embrions a l’úter.

Una fase amb una càrrega emocional tremenda. L’endemà la parella flama al laboratori o els criden per saber si els òvuls han fecundat i si són viables.

Aquí l’estressor de donar-li concepte de beu ja als òvuls fins i tot per part dels biòlegs. I si no s’aconsegueix cap després de tot l’esforç tant físic, psíquic, econòmic, de parella… pot ser aquí una caiguda molt dura.

Si tota va bé, quan es realitza la transferència embrionària les dones senten que la seva beu ja està dins d’elles. Comencen de nou les expectatives, les pors i els desitjos. Encara encara falta saber si dins de l’úter continuarà correctament la divisió o no i si niarà o no. Però el dia de la transferència encara amb por sol ser una “festa” per a la parella.

“ No moure’m gairebé” “agarrar-vos per favor” “no fer pipi” “no respirar”….

Finalment arribem a la fase d’espera de resultats, dubtes, incertesa, por, sensació d’abandó per part mèdica després d’haver estat “pegats” en totes les fases anteriors. Unes dues setmanes de mirar constantment la roba interior, pendent de si hi ha símptomes… no poder deixar de pensar.

Com podeu observar durant tot el procés el paper del/la psicòleg/a és de vital importància. No solament per elaborar els possibles duels que es poden generar en els fracassos si no per treballar en cada etapa amb la parella el seu estat emocional. En fins i tot abans de començar el tractament per treballar les habilitats de la parella, els possibles desajustaments que després poden degenerar amb l’estrès, per gestionar els símptomes ansiós-depressius que poden donar-se i trobar l’empatia necessària per enfrontar-s’a el procés.

A tot això afegim el secretisme que es genera per por, vergonya, estrès… que pot ser una gran llosa en el procés i que l’espai psicològic pot alleujar.

BEATRIZ RODRÍGUEZ BATLLE

Psicologa Clínica Especialista en adults i parella nºcol. 20093

Directora Tècnica en Psicosedna