Què significa educar?
Són moltes les ocasions que ens donen peu a parlar d’educació, i no és per a menys. Segurament molts coincidirem que és un tema d’elevada importància que ens sustenta com a individus i com a societat. No obstant això, hem reflexionat sobre què significa educar? La definició, més o menys rigorosa, ens diu que és l’acció que promou el desenvolupament de les facultats intel·lectuals, morals i afectives d’una persona en un marc contextual determinat per la cultura i la societat de la qual un forma part.
A partir d’aquí podem concretar les dues finalitats que formalment té l’educació; socialitzar a les persones i construir una identitat personal. Per a aconseguir aquests objectius es requereix d’un procés d’aprenentatge que, especialment en els processos formals, no pot estar separat del procés d’ensenyament; són dues cares de la mateixa moneda i hem de considerar-les conjuntament. Ara bé, arribats a aquest punt podem preguntar-nos de quina manera es duen a terme els processos d’aprenentatge i com podem influir en ells.
Segurament, els aprenentatges que en la majoria d’ocasions ens vénen al cap quan parlem d’educació són aquells que són explícits o intencionals, els quals es caracteritzen per dur-se a terme de manera conscient. Aquesta tipologia d’aprenentatge es basa en coneixements organitzats de forma complexa i que, per tant, no s’adquireixen per simple observació, sinó que requereixen d’una voluntat i un esforç per part de qui està construint el seu coneixement. No obstant això, no hem d’ignorar processos d’aprenentatge implícits o incidentals, els quals es caracteritzen per no requerir un esforç per part de qui està aprenent, i es duu a terme mitjançant l’observació i imitació de la persona. Malgrat produir-se d’una manera no conscient, aquest aprenentatge suposa l’adquisició de sabers fonamentals per a socialitzar i desenvolupar-se personalment, i juguen un paper fonamental en l’adaptació al nostre entorn. Entre ells estan caminar o parlar, encara que també podem incloure altres com els valors o els costums.
Tot això ens pot portar a pensar que amb les nostres accions més quotidianes, sense tenir la voluntat d’influir i determinar les conductes alienes, pot ser que estiguem educant. Aquesta qüestió ens dóna peu a un debat interessant en el qual preguntar-nos què estan aprenent les persones del nostre entorn, especialment les més joves, i quin paper exercim en les accions que observen i de les quals podem ser partícips. És a dir, encara que no hi hagi intenció, podem estar promovent una sèrie de valors o pràctiques que poden marcar els aprenentatges de noves generacions. No fa falta convèncer per mitjà de la paraula, n’hi ha prou amb donar l’oportunitat d’observar alguna cosa que marqui el desenvolupament personal i social. No educar sota una intenció també implica un aprenentatge, i també hem de considerar-ho. Per això sembla adequat fer la reflexió sobre què és educar perquè integrem de forma conscient el nostre potencial educatiu.
Alvaro Baurier
Psicòleg de l’educació col·legiat nº26100
